Quasi m’agafa un cobriment.

Dijous a la nit, veient tranquil·lament la televisió (no sé segur si era Días de Cine a La 2) i, de sobte, la pantalla es posa en negre i veig els dos rombos que durant la televisió franquista de la meua infància i joventut indicaven que el programa en qüestió no era “apto para menores”, una qualificació moral i beata que provocava desitjos irrefrenables de passar-los per la guillotina a tots sense cap tipus de clemència.

Però en veure-ho, m’ha semblat retrocedir mentalment quaranta anys d’una tacada.

Són les retallades, les guillotinades que aquesta dreta pudent està fent-nos amb l’excusa de la crisi. I damunt com una burla, ja que el programa anterior s’havia centrat en el film Sólo ante el peligro, una autèntica cantata de llibertat que lluita contra el vessant més fosc del macarthisme.

Val que el que han emès és una reposició d’un dels episodis d’Historias para no dormir, un gran treball que Chicho Ibáñez Serrador va aconseguir produir durant la llarga nit del franquisme i que, en realitat, era una sèrie que aconseguia trencar la mediocritat ambiental per conduir-te a territoris de fantasia i llibertat. Però és que no hi ha dret que et peguen aquests sustos.

Ho han desmuntat tot, i això en una cadena com la televisió pública espanyola es nota més que mai: vinga reposicions de Curro Jiménez i de Ana y los Siete, vinga repetir y repetir documentals de la guerra de los espías, i del Hombre y la Tierra, i de las plagas del Nilo i de la mare que els va parir. No vull dir que estiga malament tirar d’arxiu, però és que va tot a pesseta…