Les xuminades de M.I.A. (multimilionària estrella electrònica, activista tamil i princesa consort de la Warner) durant l’espectacle de la Super Bowl d’Estats Units –ben secundades pels posteriors escarafalls de la lleona ferida Madonna–, han fet passar relativament desapercebut l’anunci emès pel fabricant d’automòbils Chrysler durant la famosa sèrie de publicitat d’aquest partit, que té fama mundial i que té una audiència superior a tot el que et pugues imaginar, “Gran Hermano” inclòs.
L’anunci de Chrysler (“It’s halftime in America”), protagonitzat pel gran Clint Eastwood, no va promocionar cap nova berlina ni cap pick-up de darrera generació, com hauria estat el més lògic. Ben al contrari, no es va centrar en cap model de cotxe sinó que ho va fer en posar el solfa la ciutat de Detroit, la meca de la indústria automobilística americana i el lloc on més s’han viscut tant el somni americà dels anys cinquanta i seixanta com, des de la dècada dels setanta i la primera crisi del petroli, la més gran de les depressions. Paradigma del que ha passat a moltes ciutats dels USA, Detroit s’ha enfonsat en la més llòbrega de les misèries i malda ara per ressuscitar de les seues pròpies cendres. I això és el que han volgut constatar i animar tant la casa Chrysler com l’actor de “Harry el sucio”, malgrat que els dólars que estan intentant tornar a posar en òrbita la principal ciutat de Michigan i amb ella la indústria de l’automòbil, provenen precisament de la política inversionista del president Obama, la bèstia negra de republicans i banquers en general i, fins i tot, del propi Clint Eastwood.
Aquesta injecció de moral per a una de les ciutats més castigades per totes les crisis és un exercici democràtic i solidari de primera magnitud. Val que a Chrysler li interesse que Detroit s’arregle i que funcione bé per a poder reprendre la fabricació i la venda de cotxes. És el capitalisme, és clar, però no deixa de ser una mostra d’integració empresarial en el teixit territorial, d’agraïment a la labor feta i a la que es pot fer i de reconeixement de la necessitat de comptar amb una base humana ferma i decidida per a poder sobreviure.
És per això, vist l’exemple americà, que li proposem a Mercadona que, en un esclat d’imaginació absolutament fantàstic, programe un bon anunci televisiu per a la Nit de la Cremà on reivindique no els seus productes “Hacendaño”, sinó l’autèntica idiosincràsia del País Valencià, el seu esperit emprenedor, alegre i ditxaratxero, que en realitat no té res a veure amb la corrupció, el malbaratament, la imbecilitat i el llatrocini que ens atenalla. Seria genial poder tancar-los la boca d’una vegada a tots els envejosos (de la resta de l’Estat, de tot Europa i fins i tot dels confins del Sistema Solar) que ens acusen de corruptes, da balafiadors, de malversadors, de violadors de falleretes i de tot el que et pugues imaginar (i el pitjor és que ens ho diuen ara, com si fórem idiotes i no ens n’haguérem adonat del percal el mateix dia que Saplana es va apalancar a la poltrona i va manar que li feren un jacuzzi al despatx de la Generalitat…).
Desgraciadament, coneixent el panyo, el més segur és que, cas de fer aquest improbable exercici de política empresarial, en lloc d’un personatge emblemàtic com és Clint Eastwood, el sr. Juan Roig contractarà per a l’anunci al tarambana d’Arévalo.
Jo no vull ser mal pensat ni creure que pel fet que el PP estiga al govern hagen tornat a posar a Urdaci al front dels informatius i que ara es dediquen a la desinformació més descarada, però el cert és que fa uns segons –i en una única notícia que només ha durat tres o quatre minuts– he vist dues barbaritats tan grosses que em fan pensar el pitjor. I no es tractava de política, sinó de meteorologia, però ja veuràs que, al remat, també és una qüestió política.
Placa commemorativa d’una nevada collonuda a Alcoi: dos metres i un pam
Era ni més ni menys que en el (fins ara) prestigiós telenotícies de La 2 i estaven parlant de l’onada de fred siberià que ens acaba d’entrar. Després de comentar les grans nevades que hi ha hagut a diverses zones de la Península Ibèrica com podien ser Àvila i altres llocs habitualment de clima polar (incloent-hi, aixó sí, la costa catalana, on avui ha nevat a base de bé), van i solten que “lo más raro es que ha nevado también en Alcoy (Alicante)”.
Jo estic molt content que hagen parlat d’Alcoi, entre altres coses perquè avui he estat allí i he vist amb goig com de blanques estaven la Font Roja i la Mariola, però, senyors, ni que Alcoi es trobara situat a la selva tropical de Colòmbia i allí es quedaren tan flipats de veure la neu com el gel a Macondo!!. Facen el favor, periodistutxos de La 2: que Alcoi està a 562 metres sobre el nivell del mar, que normalment neva diverses vegades a l’any (amb onada siberiana o sense) i allí en hivern fa un fretorro que talla la pell del pixorro!! No em vinguen amb xuminades, que els alcoians cada any crien prunyons com a perellons.
No contents amb això, després van i connecten amb l’Europa de l’Est (on han mort de fred cent i la mare) i trauen des de Sèrbia les declaracions d’una “monja heterodoxa”. Així ho han subtitulat, literalment, ho jure: “monja heterodoxa serbia”. Ja sé que els serbis són a hores d’ara els pàries d’Europa, però no cal que també els penalitzem l’ortodòxia de la religió, que ja hi va haver prou amb els bombardejaments de l’OTAN.
Talles el pressupost, tires als periodistes professionals i deixes la redacció de les notícies en mans d’un que passava per allí i que no sap ni fer la “o” amb un canut. Barat, però inútil. I el prestigi durament guanyat durant anys de grans esforços se’n va pel forat del retrete com si fora pixum.
Agárrense los machos, señoras y señores, porque la peña de 2000maniacos se ha ido de excursión a las entrañas de la selva más negra y profunda, donde las fieras sedientas de sangre y los aborígenes caníbales compiten por zamparse a viajeros desprevenidos o, lo que es aún más sabroso, a negras jamonas semidesnudas y a amazonas rubias en bikini de leopardo. No hay control ni comedimiento, aquí todo se muerde, se folla, se golpea, se mutila, se encula y, cuando ya se ha tenido bastante, se echa a los cocodrilos. Sin desperdicios, nada sobra, todo se recicla y se regurgita para volver a empezar…
¡Unga-bunga! ¡Unga-bunga! ¡La Reina Mandinga te va a pegar un bocado en la punta de la polla y ya se está relamiendo!
Ya queda menos para el 29 de Abril… Thor, hijo de Odin, es expulsado a la tierra!
Aunque los sentimientos son encontrados, el que Kenneth Branagh se haya metido en un fregado así ya da mucha curiosidad. Si además, Odín es el grandísimo Anthony Hopkins, al menos hay que echar una buena ojeada a Asgard (y no me olvido de la Portman, ultimamente omnipresente).
¿Acaso no habéis pensado alguna vez que Jorge Sanz es el nuevo Joselito, tan grande de pequeño y tan pequeño de mayor? Conquistó a media España con Valentina, lo volvió a hacer con Amantes y de alguna manera (no él, pero sí su película) llegó a los Óscars con Belle époque. Pero, ¿y luego?
Luego siguió haciendo muchas cosas, algunas mejores que otras. Pero poco a poco fue desinflándose, perdiéndose, cayendo en el olvido o lo que es peor aún, estando sólo presente para bromitas acerca de su fracaso (y el de Liberto Rabal). Aquel niño de ojos negros que tanto prometía de pequeño había terminado interpretando a un cuerpo dominado por un extraterrestre en El Inquilino. Sí, ese tipo de cosas que sólo sería capaz de ofrecernos Antena 3.
Pero ahora ha vuelto. A hacer algo bueno, quiero decir. Porque irse no se ha ido nunca.
Si ves el siguiente vídeo, vas a colaborar en que éste sea el vídeo con más visitas de todo YouTube, más de 90 millones. Por favor, publica tus comentarios diciéndonos tu opinión sobre el vídeo, y por qué piensas que éste puede ser el más visto de todo YouTube.
Por fin nuestras plegarias han sido escuchadas, el 31 de octubre se estrena The walking dead en los EEUU, basado en el cómic de Robert Kirkman de mismo nombre. Yo leí los primeros números y me parecieron magníficos. Si, cuenta lo de siempre más o menos, un policía despierta tras ser herido en un hospital y se encuentra en un mundo poco más que post apocalíptico bajo la amenaza zombie. A partir de ahí intentará encontrar a su familia. Como he dicho, nada nuevo bajo el sol, pero el hecho de ser una serie regular que ronda los 80 números ha dado tiempo a desarrollar como se sobrevive en un mundo bajo el yugo zombie .
De Suburbs, su nuevo disco, ya se ha hablado bastante. Ha gustado más, ha gustado menos, pero todos lo esperábamos como agua de mayo. Lo que nadie se esperaba es este increíble proyecto no apto para melancólicos, que te transporta a la infancia y que te pone el corazón a ochocientos mil por hora. Una forma preciosa de enamorarte de We Used to Wait al son de tus recuerdos; treinta mil pasos adelante a lo que en su día se hiciera para Labuat (sí, Labuat, la protegida de Risto). En palabras del Homo APM, “Maravilloso, espectacular, me he emocionado al verlo”. Una web NSFW, no por su contenido adulto, sino porque es bastante probable que os pongáis a llorar como unos críos.
Y ahora respiren hondo, pinchen aquí, y sepan de lo que hablo.
Pues sí, y además para enseñarnos los nuevos pasos de baile de cara a la temporada 2010-2011. Porque volar como ellos no podremos, pero bailar… podemos intentarlo.
